Entenem l’empatia com aquell procés interactiu, a partir del qual una persona experimenta emocions que viuen els altres. Ja sigui mitjançant l’observació de l’expressió de dita emoció (emoció vivencial) o degut a la narració d’un context en el que s’ha desencadenat una situació emocional concreta (empatia teòrica o cognitiva). La neurociència atribueix aquest fenomen a les neurones mirall del cervell. Aquest fenomen neuro-bio-psicològic és el responsable de l’empatia entre les persones, encara que sigui de manera inconscient, i possibilita la connexió emocional entre unes i altres.
L’empatia constitueix un element fonamental en la pràctica de la relació psicoterapèutica. La terapeuta escolta, acull les experiències emocionals dels pacients, amb una actitud d’estar disposada a compartir aquestes vivències amb ells. Però la forma com viu les diferents situacions emocionals és molt particular i personal, les viu segon la seva pròpia manera de ser i sentir. Pel que respondrà als pacients amb una versió modificada, no idèntica, a la que ells senten, que tindrà un efecte corrector i regulador. Oferiria als pacients la possibilitat d’entendre les seves emocions des d’una altra perspectiva y, a partir d’allí, s’iniciaria o es prosseguiria amb un diàleg esclaridor i potencialment elaboratiu. Al llarg d’un procés terapèutic, que es desenvolupa sessió a sessió, es donen les condicions per promoure que es repeteixi amb freqüència aquesta pauta d’efecte regulador. Una vegada no seria suficient. Això pot donar lloc a modificacions significatives en la forma de pensar i sentir dels pacients.
Des de la perspectiva de l’empatia de la terapeuta envers els pacients, en la psicoteràpia intentarà esclarir i comprendre quines són les bases que, inconscientment, organitzen el món emocional i gestionen les experiències dels pacients. Alhora que farà la deguda introspecció per reconèixer quins aspectes inconscients intervenen en l’organització de les seves pròpies vivències. En la interacció psicoterapèutica, tan fonamental és que la terapeuta entri i empatizi emocionalment amb els pacients, com que surti de l’atmosfera emocional per no quedar atrapada i cegada per ella; ja que, en aquest supòsit, perdria la seva condició de poder sentir i pensar diferent dels pacients. Perdria transitòriament la seva capacitat d’aportar una comprensió amb matisos diferents, que és el que permetria mobilitzar internament als pacients per avançar en el coneixement i comprensió d’ells mateixos.
Precisament, aquesta plasticitat per connectar emocionalment, retirar-se i tornar a connectar de manera diferent amb els pacients constituiria una característica fonamental del rol de la psicoterapeuta, a qui se li pressuposa una formació específica per exercir el seu rol laboral idòniament. No succeeix així fora de la consulta professional.
A l’actualitat l’empatia és un concepte que s’ha popularitzat molt, flueix de boca en boca, comporta una actitud amb ressonàncies positives; Ja que tenir empatia s’associa amb ser comprensiva, solidària, compassiva… Y, tanmateix, paradoxalment, a la realitat pot observar-se que quan més s’espera i es necessita tenir aquesta actitud empàtica, no sempre es produeix i més aviat es defuig. El món de les relacions humanes espontànies, amistoses, familiars, etcètera, mostra que no sempre resulta fàcil empatitzar amb les demés persones. Especialment quan empatitzar pot implicar quedar aclaparat i atrapat per les emocions que condicionen la vida dels altres ( com per exemple, immigrants que venen del seu país en condicions miserables, malats de gravetat, persones amb discapacitats més o menys severes, etc.). Patint el risc de generar dificultats en la diferenciació entre uns i altres. Això és el que pot constituir un obstacle en el procés d’empatia.
