Aquest escrit pretén ser una breu reflexió sobre l’important paper del funcionament simbòlic de la ment quan la persona es troba immersa en el treball emocional de dol. Si tenim en compte que la simbolització és una forma de comunicació amb un mateix i amb els altres, la seva activitat es fa imprescindible davant del desig de recuperar a l’ésser estimat que ocupa el dol. Així és com la persona en procés de dol pot minvar l’intens patiment originat per la pèrdua de l’ésser estimat, restituint-t’ho en el món interior mitjançant experiències espirituals contingudes en les representacions simbòliques.
Voldria posar en relació directa dos processos mentals complementaris, capaços de contribuir significativament en el creixement personal dels éssers humans si flueixen adequadament i no troben impediments de caire emocional. Em refereixo al procés d’elaboració del dol, tantes vegades requerit al llarg de la vida, i al procés de simbolització, tan unit a la creativitat i fonamental per continuar amb el profitós esdevenir de la vida.
Ja vaig dir en altres escrits (“¿qué es el duelo?”, octubre 2019. “El niño y el inicio de la guardería”, marzo 2014) que el dol, com a reacció a les successives pèrdues, és una experiència que acompanya als éssers humans des de l’inici de la vida. Alhora que genera dolor, indefensió i impotència, també genera un fort anhel de superar el tràngol, de trobar un substitut que pugui restablir l’equilibri personal i emocional; En aquesta cruïlla d’haver de suportar el dolor i necessitar superar-lo, es troba la possibilitat de la simbolització (“El papel de la simbolización en la vida mental: De la esclavitud del deseo a la liberación del símbolo”, octubre 2019). Tornar, repetidament, sobre les representacions mentals d’allò esdevingut, permet obrir el pensament a múltiples variabilitats respecte a la realitat fàctica, obtenint, així, una flexibilitat mental que pot deixar entreveure altres perspectives per comprendre i sentir la pèrdua, també, de manera canviant i amb diverses intensitats emocionals. El fet de ja no poder gaudir de la presència externa i real de la persona traspassada activa la seva recerca a través dels símbols per aconseguir retornar-la a la vida, però en el món intern. Per això, mitjançant la simbolització, la persona en procés de dol arriba a posar-se en comunicació amb l’ésser finat i, així, el reviu dins seu i s’acompanya de manera perenne. Des d’aquest punt de vista, la simbolització aconseguiria donar forma i cos a l’experiència espiritual de vinculació amb la persona traspassada, la fa present i visible, tot i que aquesta sigui invisible i estigui absent en la realitat externa, fet immutable. Es podria afirmar que el dol culmina adequadament quan, d’alguna forma, l’individu aconsegueix arribar a aquest objectiu.
És important subratllar que el procés de simbolització és possible si hi ha un reconeixement i acceptació del dolor que emana de la pèrdua. D’altre manera, es podria caure en un funcionament que confon el símbol amb allò simbolitzat, en un intent de negar la dolorosa pèrdua. Això seria una alteració de la funció simbòlica.
