El joc a l’àmbit vital i natural de les persones s’associa al plaer, a moments d’oci, al desplegament de la creativitat, entreteniment i diversió. També ens ho mostra d’aquesta manera l’observació en el món animal, el joc és instintiu, no requereix cap aprenentatge i pot iniciar-se en qualsevol situació i amb qualsevol tipus d’objecte animat o inanimat. Per als professionals de la salut mental, de la pedagogia i del desenvolupament humà, jugar és tan fonamental com menjar, respirar o satisfer qualsevol altra necessitat bàsica.
Tota activitat lúdica i plaent per a qui la realitza, i, especialment, des d’aquesta perspectiva subjectiva, pot considerar-se un joc, però no només això defineix el què és el joc, donat que aquest també comporta altres vessants: explorar, assajar, experimentar, reparar ( El proceso de reparación psicológica ), aprendre, imitar, crear, entretenir-se, etcètera. Sobretot, en el cas dels nens, que la seva vida s’emmarca en una perspectiva evolutiva i de canvi constant, i això fa que el joc sigui una necessitat bàsica per al seu creixement i desenvolupament psico-motriu. Segons l’edat del nen, el tipus de joc que exercitarà estarà determinat per les seves capacitats, així en el cas dels nadons i nens més petits prevaldrà un joc experimental fonamentat en la sensorialitat: escoltar sons, tocar diferents textures, veure i no veure, el moviment de les pròpies extremitats, exploració de l’espai i la gravetat. Es tractaria d’exercitar una sensorialitat indiferenciada en un inici, per, així, poc a poc, reconèixer la diversitat d’aquestes sensacions i integrar-les, transformant-les en una experiència satisfactòria.
A mesura que el nen va creixent i ampliant el seu món real, incloent-hi un major nombre de persones, el joc començarà a ser normatiu i reglat, coexistirà amb aquell altre tipus d’espai de joc lliure i creatiu, que li pot servir d’escenari a mig camí entre la realitat interna o fantasia i la realitat externa (el prestigiós pediatra, D. Winnicott anomenar aquest espai, “espai transicional”) on poder representar repetidament les situacions que va vivint en la realitat, però que necessita entendre més, processar millor, o simplement, tornar a evocar. D’aquesta manera, es desplega el joc simbòlic ( El papel del símbolo en la vida mental: de la esclavitud del deseo a la liberación por el símbolo) que permetrà introduir variants individuals pertanyents a cada nen, guionista-director-productor del seu peculiar argument de joc. Més endavant, ja a la adolescència, ( El adolescente sin futuro) el joc estarà molt vinculat al cos com a protagonista de les preocupacions dels joves: ballar, abraçar-se, fer esport, iniciar-se en la sexualitat, etcètera.
Veiem, doncs, com el joc és el millor aliat de l’aprenentatge i creixement personals gràcies al seu vessant exploratori, que es nodreix d’aspectes emocionals com són la curiositat, el desig de posar a prova els límits, l’expressió d’aquelles emocions difícils d’acceptar en l’entorn com és la ràbia, l’enveja, la gelosia, etcètera; I, també en el joc, es reprodueix la frustració inherent a l’adaptació i acceptació de la realitat externa. Aquesta qüestió no és menor perquè, en funció de com se suporta la frustració en el joc, pot ser determinant per modificar el seu contingut i/o, fins i tot, aturar-lo. D’aquesta manera, tornar a la realitat fins que arribi el proper moment de joc.
Si no es produeixen interferències pedagògiques o de qualsevol altre tipus, entre la realitat externa i el joc lliure s’estableix un diàleg inconscient i constant que, pot durar al llarg de tota la vida de les persones. L’eix compartit entre ambdós escenaris és la frustració i com la necessitat d’elaborar-la i/o defugir-la provoca que, tant en el nen com en l’adult, l’acció es desplaci d’un plànol a un altre. En el cas dels nens és prou evident el canvi d’una activitat a una altra, però en el cas dels adults el trànsit pot ser més subtil, ja que, si bé, els espais de treball i d’oci acostumen a estar ben diferenciats, tot aquell treball que l’individu realitza amb creativitat inclou un vessant lúdic molt útil per dotar de goig el deure de treballar. Alhora que, en ocasions, planificar l’oci pot resultar difícil transformant-se en una feina ineludible.
