La indicació de psicoteràpia amb pacients nens comporta que es tingui en compte, a més de la problemàtica que refereixen els pares i detectem els professionals en el procés diagnòstic, l’edat i desenvolupament de l’infant, així com el procés relacional que es desplegarà al llarg del temps que duri el tractament i quin tipus de comunicació s’establirà amb el nen. Evidentment, el que seria ideal és que els nens poguessin comunicar-se mitjançant el llenguatge verbal, però la realitat ens mostra que, sovint, els nens tenen dificultats i reticències a fer-ho. Precisament, aquesta situació és la que justifica que s’utilitzi una caixa de joc i material per escriure o dibuixar i es converteixin en una eina mediadora i una via alternativa i simbòlica – aquesta última no sempre – de comunicació a l’espai terapèutic.
La psicoteràpia amb nens inclou un material per a que l’utilitzin d’una manera molt lliure i segons el seu criteri. Paper, llàpissos i una caixa de joc muntada d’una forma molt específica per a cada pacient, és preferible utilitzar elements de joc neutres per afavorir la projecció de l’estat mental i no tant jocs reglats. La terapeuta haurà d’anar observant i construint hipòtesis explicatives sobre allò que el nen comunica, des del seu inconscient, per traduir-lo al llenguatge verbal i dir-li, explicar-li. L’observació de tot allò que va succeint a la sessió, de si el nen utilitza i, com ho fa, els elements de la caixa de joc, si estructura un escenari de joc, si inclou a la terapeuta i li atorga algun rol, si va acompanyant les accions de joc amb expressions verbals, i l’anàlisi de quin tipus de contratransferència estimula en la terapeuta el contacte amb el nen, facilita la construcció de reflexions i pensaments que ajuden a comprendre la situació emocional i relacional del nen.
La possibilitat d’estructurar un escenari de joc alleugereix a l’infant d’haver d’encarar i suportar el cos a cos amb el terapeuta. Usualment, els pacients tendiran a exercir una pressió inconscient per transformar al terapeuta en un company de joc, y/ o, en altres casos, l’exclouran de l’escenari de joc com si no estigués allà. I entre ambdues possibilitats s’acostuma a obrir-se un ampli espectre d’actituds davant les quals el terapeuta haurà d’anar resolvent com situar-se i, per poder fer-ho en les millors condicions, haurà d’utilitzar la seva capacitat de pensar i comprendre. Se li presenta la difícil qüestió de participar en el joc, que representa acceptar i entendre el llenguatge del pacient, i a la vegada no oblidar exercir la seva funció de terapeuta; apropar-se i acceptar el rol que el nen li vol adjudicar i alhora allunyar-se per observar l’escena des d’una altra posició que permeti entendre el que està passant. Així s’intenta que cap dels dos integrants de la psicoteràpia perdi el sentit de la realitat que els ha portat a “treballar” junts (El paper del joc en la vida de les persones).
Per tot allò escrit anteriorment, vull recalcar que no és necessari que el nen parli per poder fer un treball psicològic amb ell. Precisament, la dificultat del treball amb nens és identificar quin és el seu nivell de simbolització per situar-nos mentalment en aquest nivell i anant entenent tot allò que van expressant (identificació regressiva). El seu nivell de simbolització (El papel de la simbolización en la vida mental: De la esclavitud del deseo a la libertad del símbolo) està lligat al moment evolutiu que travessen, i també ve determinat per la intensitat del conflicte que estan vivint en el moment de fer la teràpia psicològica. Recordem que, quant més angoixat, espantat, inquiet estigui l’infant, més gran la repercussió que pot tenir en la mancança de la seva capacitat de simbolització; I a l’inrevés, quanta més tranquil·litat, confiança i benestar emocional del nen, més augmenta el seu espai mental per representar-se el mon, entendre’l, i no confondre’s. En definitiva, més preparat per aprendre (El papel de la escuela en la vida del niño y su familia).
