Proposo entendre la hipocondria com aquella creença mental de tenir un trastorn físic greu. Pot estar recolzada en una malaltia física real o no. En aquest escrit em referiré a aquest darrer grup, és a dir, quan no està provada l’evidència real d’una malaltia orgànica. Reflexionaré sobre la hipocondria com una seria dificultat d’interpretació psicològica, motivada per la creença rígida de que el cos està danyat per una malaltia greu. En cap cas qüestionaré el patiment de la persona hipocondríaca. Discutiré la seva atribució reiterada al nivell orgànic enlloc de fer-ho al nivell psicològic; Semblaria que hi ha un impediment que dificulta l’ús de representacions mentals per concebre el conflicte psicològic.
A l’àmbit de la psicologia evolutiva se sap que el nadó és l’ésser psicosomàtic per excel·lència. Degut al seu escàs desenvolupament, el lactant no té prou espai mental ni capacitat simbòlica per expressar el seu malestar. En conseqüència, per fer-ho, utilitzarà la via del plor i la via somàtica: erupcions cutànies, vòmits, diarrees, recargolaments, etcètera. A mesura que es va desplegant el desenvolupament, la capacitat de mentalitzar augmenta. I es diferencia millor el que és un patiment psicològic i emocional del patiment per una malaltia orgànica.
El trastorn psicosomàtic sempre comportarà la lesió real del cos. Hi ha una restricció important de la mentalització, poca capacitat simbòlica, pensament concret, no hi ha suficients representacions psíquiques disponibles del patiment emocional. En la hipocondria les proves diagnòstiques mèdiques indiquen que no existeix cap malaltia orgànica. Per tant, el cos té un funcionament saludable, però això no implica que el pacient no tingui patiment i malestar. L’origen del patiment en el pacient hipocondríac ha de trobar-se en conflictes psíquics erròniament interpretats. Dit d’una altra manera, les molèsties físiques no han de valorar-se tant com el significat psicològic que el pacient els hi atorga.
Quan el pacient hipocondríac acudeix a la consulta de psicologia acostuma a explicar el seu llarg recorregut pels consultoris mèdics. I cansat de que no li poguessin diagnosticar cap malaltia física decideix recorre a la psicologia. Encertada decisió, ja que el pacient es dona la oportunitat d’aturar-se a pensar sobre ell mateix amb una persona especialitzada. La qual intentarà promoure i habilitar l’espai mental, sense banalitzar ni menysprear la necessitat del pacient de continuar anant al metge per fer-se proves. És necessari reforçar la prova de realitat per intentar qüestionar la creença d’origen inconscient i mostrar-li que la seva malaltia no és la veritat. No és un coneixement contrastat, sinó una creença que desencadena conviccions delirants i reaccions emocionals que condicionen la seva manera de viure el dia a dia. En efecte, la major part de la seva vida queda determinada per aquesta creença: Acostuma a tenir poques relacions, poca activitat lúdica, depressió secundaria a la creença, desànim, preocupació… Es comporta com un malalt greu.
És interessant observar com el pacient hipocondríac és capaç de rectificar racionalment la seva creença. Ajudar-lo a afrontar el judici de realitat és el que li permetrà aquesta rectificació. La absència de resultats positius a les proves diagnòstiques i cap deteriorament físic al llarg del temps afavorirà que entengui que pateix una por a emmalaltir greument. Més endavant, probablement repeteixi i torni a sentir que ja està greument malalt amb tota l’angoixa que es deriva d’això. La repetició és necessària per anar elaborant la seva comprensió sobre com confon les seves pors amb fets consumats. I com així deixen de ser una fantasia per ser tractades com una realitat.
Crec que el primer objectiu del treball psicoterapèutic amb el pacient hipocondríac és ajudar-lo a que prengui consciència de la seva creença per alliberar-se d’ella. Considerar si aquesta pot superar la prova de realitat. La creença s’anirà abandonant quan es comprovi reiteradament la seva falta de validesa. El pacient desitjarà i temerà confirmar la seva creença compartint-la amb els altres, els metges especialistes. I així, donar-li estatus de coneixement, veritat, fet real.
A mesura que es va afeblint la creença, terapeuta i pacient s’hauran d’aproximar a viure una certa sensació de buidor i desprès un dol, a la psicoteràpia, per la simptomatologia perduda; És la conseqüència de l’abandonament gradual de la creença, que donarà pas al plantejament d’altres conflictes psicològics encoberts fins llavors.
