Actualment s’ha posat de moda l’expressió, “sortir de la zona de confort”, com una manera de significar que no cal acomodar-se. És a dir, l’esforç pel sol fet de ser-ho ja és valuós en si mateix. Des d’aquesta perspectiva es pot deduir que, l’actitud adequada al llarg de la vida de les persones és impedir estabilitzar-se en la pròpia alegria i en la pròpia satisfacció. La meva reflexió en aquest escrit és deixar constància sobre com l’entorn social, a partir d’aquest tipus d’expressions, tendeix a utilitzar les angoixes dels seus membres per exercir una forta pressió sobre ells, sovint basada en arguments confosos i, d’aquesta manera, tornar-los més manipulables.
Els psicòlegs i professionals que ens dediquem a atendre la salut mental de les persones estem molt en contacte amb les angoixes que comporta el desenvolupament vital. Pel que, un dels objectius fonamentals de la nostra tasca és ajudar als pacients a discernir entre el patiment útil d’aquell que no ho és. Quan parlo de patiment útil em refereixo a aquell que és ineludible, i que contribuirà al creixement vital de la persona, a la seva evolució i maduració. En canvi, el patiment innecessari, inútil seria aquell que només serveix per asfixiar a la persona que el sent i provocar-li una mala vida.
Al meu entendre, això significa que, els psicòlegs no poden ni tenen la missió d’erradicar les angoixes dels pacients; sinó ajudar-los a processar-les, elaborar-les, entendre el seu significat i, en definitiva, fer-les més suportables. Ensenyant i rebutjant el malestar que no els serveix per avançar en el camí de la vida. Tot això implica, per part del psicoterapeuta, haver de tolerar la frustració de no poder respondre als desitjos infantils d’alguns pacients l’anhel dels quals és alliberar-se per sempre del malestar. I no només això, sinó que, en algunes ocasions, es dona la paradoxa de que el procés de maduració personal implica tenir una major consciència del risc a patir. A canvi de fer un treball psicològic adequat, els pacients aprenen a tolerar millor la frustració, a situar-se a la vida amb un judici de realitat més integrat, l’acceptació dels propis límits i a incrementar la seva força mental i anímica.
Així, doncs, des d’aquest punt de vista, aconseguir la pròpia “zona de confort” a la vida significa haver copsat un èxit enorme i no estar menyspreant les capacitats vitals, com sembla suggerir l’expressió a dalt esmentada. S’infereix, llavors, que la persona ha superat barreres i dificultats diverses, pel que ja està preparada per gaudir del resultat d’aquest objectiu. I, si això és veritat, perquè circula el missatge que cal abandonar la zona de confort tan difícil d’aconseguir. Potser, la intenció és confondre i llançar la creença que com més exigència tinguin els individus més lluny arribaran a la vida i, per tant, més feliços seran. O/y llançar el missatge que cal exigir-se al màxim per, manipuladora i implícitament, facilitar una major participació a la societat de consum.
La reflexió és interessant, on s’ha de posar el límit entre l’esforç i el gaudi. Sobretot, tenint en compte que la societat actual està abocada a patir una gran transformació. Tot fa pensar que les properes generacions disposaran de més temps d’oci. Potser la societat industrial, en la que preval la lluita pels llocs de treball, s’anirà extingint a favor d’un altre tipus de societat més digitalitzada, els robots faran moltes feines i les persones quedaran més disponibles per gaudir del seu temps de vida o per patir el tedi. ¿Utopia? Potser…
